diumenge, 14 d’abril del 2013

ESTIMAT MIQUEL




El 19 de Març de 1929, dia de Sant Josep, neix, a Roda de Ter, Miquel Martí i Pol. Poc es pot afegir a tot el que ja en coneixem. Malauradament ens va deixar l'onze de novembre de 2003. És per això que aquest any  farà 10 anys dels seu comiat, que Lluís Llach ha tret aquesta magnifica obra Estimat Miquel.
Crec que no cal inventar paraules noves per clarificat què és aquest treball. Ho defineix molt bé la contraportada del llibre:

Durant vint anys, des del 1982 i fins a la mort del poeta, Lluís Llach i Miquel Martí i Pol van col·laborar estretament. El resultat de la seva col·laboració és ben conegut, un seguit de cançons i quatre composicions llargues: Ara mateix, Un pont de mar blava, Món Porrera i Germanies. El que no és gens conegut és el rerefons personal d'aquest treball conjunt: la profunda amistat que unia el poeta i el cantant i la manera com, a còpia de faxos, salvaven la distància i tiraven endavant la feina conjunta. Amb aquest llibre emotiu i revelador, Lluís Llach treu a la llum els detalls d'una de les col·laboracions artístiques més significades en la cultura catalana recent i ret un sentidissim homenatge a la memòria de Miquel Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort.

Fent  aquest treball sobre Et deixo un pont de mar blava, han anat sorgint tota mena de sentiments i emocions que a vegades, potser poden confondre ubicació d'espais i context, però veritablement era tan important "construir" aquest pont, que m'he permès aquesta llicència.


Jossie Casanovas



dilluns, 4 de març del 2013

JOSEFA CONTIJOCH


L'escriptora Josefa Contijoch, premi Ciutat de Barcelona 2012


JOSEFA CONTIJOCH rep el Premi Ciutat de Barcelona 2012 en la categoria de LITERATURA EN LLENGUA CATALANA en l'acte celebrat en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el 18 de febrer de 2013,  per la seva obra:   'SENSE ALÈ'.


Josefa Contijoch quan parla de poesia la defineix com: "exaltació i consol, totalitat i veritat". Afirma que la llengua poètica l'obliga a l'exploració, al desxiframent, i a la transformació.

Nascuda a Manlleu (Plana de Vic), "l'any de l'aiguat",com li agrada dir, i filla d'una família d'impressors i llibreters, va estudiar comerç i idiomes a les germanes carmelites de Manlleu. Després estudià filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l'any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) formà part del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN Club; és una de les fundadores del col·lectiu QUARK POESIA.

La nit del 17 al 18 d'octubre de 1940 el riu Ter es va desbordar i va envair carrers i places  a diverses poblacions d'Osona.  A Manlleu i Torelló, va destruir nombrosos edificis  i va causar  víctimes mortals, molts ferits i desapareguts.
En la fotografia de Jaume Gaja (Arxiu Gaja Joiers de Manlleu) podem veure les restes de la inundació al carrer Enric Delaris.  
       
Entre aquestes dues dades hem tingut el plaer de comptar amb la presencia de la Josefa en multitud d'actes que s'han fet a l'Escola. Sempre, com si fos una alumna més, ha participat en totes aquelles activitats literàries, aportant-nos el seu granet daurat, en les lectures de poemes, a las meravelloses escapades a Vil·la Joana...

Jo, personalment me l'he anat trobant per tot arreu, des de la parada del Bus, llegint un llibre seu que acabava de comprar, passant per exposicions (les Dones Poetes), en presentacions de llibres d'altres autors, en lectures del seus propis poemes, etc.
No puc afegir gran cosa més de tot el que he anat escoltant aquest dies en motiu del Premi Ciutat de Barcelona.

Penso que s'ha fet un just reconeixement a la seva llarga trajectòria literària, i ja centrant-nos en el seu darrer llibre 'Sense Alè'' només m'agradaria dir que a part de ser una obra que a mi m'ha colpit molt i no m'ha deixat gens indiferent, vaig haver de fer punta al llapis diverses vegades mentre el llegia, per tantes paraules, expressions, metàfores... que volia destacar.

Us el recomano, no dic de deixar-vos-el perquè pràcticament no trobaríeu pàgina que sense subratllar i penso que això us condicionaria i en certa manera, potser us en deixaríeu d'altres que jo puc haver passat per alt.

He fet un petit treball que recull tot el que he comentat i com a agraïment per haver-nos transportat, per uns instants, al seu món ple de  vivències, sentiments i emocions.
                                    
També, si em permeteu, m'agradaria fer una tria de les moltes expressions que he anat assenyalant en el llibre:
   
Els dies de la vida són un laboratori de novetats contínues

Potser sí que els records són esperits que viatgen per la sang, cap el cor, i alguns fan gleves.

¿No tenim associacions protectores d'animals, de la natura, de l'aire, dels boscos, de l'aigua? Doncs hauríem de tenir una associació protectora de paraules i d'expressions que es van perdent, tapades a poc a poc per la pols del poc ús.

... les persones no som un procés científic, sinó imprecises metàfores a vaivé dels sentiments.

Li vol parlar però les paraules se li agullonen al païdor.

Un dels aspectes sorprenents d'anar vivint és que t'amplies.

Només ens habiten les persones que hem perdut, per molt que ens hagin abandonat o traït.

El llarg gemec de l'univers és la música de fons que ens acompanya.

Les emocions no són teòriques. Rauen en la bassa de la sang. Falconades inevitables.

Per això la gent es mata i mata, o queda morta en vida. Perquè no sap, ja no sap, ja no pot.

Sota la volta del firmament tatxonada d'estels, fer el salt, fugir, expandir-se, eixarreir-se, desintegrar-se en la quimera.

Només donem el que podem donar, només podem oferir el que tenim, o potser millor encara: el que ens manca.

Asseure's a la clariana del bosc, a prop del torrentol, sota un arbre frondós (salze, castanyer, noguera, roure), esdevenir abstracció, condormir i entrellucar la vacuïtat del cel blau. I de cop el dia es tapa.

Amb tot, hi ha un considerable tant per cent –no se quin- de persones amb condicions morals que els acosten a la bondat, a la generositat o la beneficència i al comportament dreturer amb els altres. Aquests rescabalen de la resta (els malgirbats de cor i/o els podrits de ment) i posen un esparadrap amb cotó fluix al tall per on perd sang la jugular del món.

Afegeix la llegenda

Me n'he deixat moltes, paraules, frases, i també expressions, però ja en parlarem un altre dia.

I ja per acabar només donar-te les gràcies, una vegada més, Josefa, per la teva presència entre nosaltres i per la profunditat de les teves paraules que un cop llegides en el paper et queden impreses en el cor.




Jossie Casanovas

Diverses dades  interessants sobre  Josefa Contijoch:

VÍDEOS
http://youtu.be/qYMhfV85Xgc  Jordi Calvet- Les coses passen de Josefa Contijoch

Col·laboracions habituals en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals
Dones en Lluita, Agenda de la Dona, Nous Horitzons i La Revista d'Osona

Premis literaris

Miquel Martí i Pol, 1981: Quadern de vacances: una lectura d' "El segon sexe"

Ciutat de Tarragona, 1981: Orient Express

Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la, 1989: La dona liquada

Salvador Espriu de poesia de Calafell, 1994: Ales intactes
Màrius Torres, 2000: Les lentes il·lusions

Ciutat de Barcelona de narrativa, 2013: Sense alè

Altres dades literàries
Té publicat Quadern de vacances, en edició compartida amb altres guanyadors, sota el títol de Premis Miquel Martí i Pol de poesia, anys 1981, 1982 i 1983. Coautora dels llibres Cartografies del desig : quinze escriptores i el seu món, 1998 i Memòria de l'aigua : onze escriptores i el seu món, 1999. Forma part del Comitè d'Escriptores del PEN Club des de la seva creació, l'any 1992

Llibres publicats

Narrativa 


Receptes per estimar. Barcelona: Ara Llibres, 2003

Novel·la 

Potala. Barcelona: Laia, 1986


No em dic Raquel. Barcelona: Laia, 1989


La dona liquada. Barcelona: Columna, 1990

Rímmel. Barcelona: Columna - Ed. de l'Eixample, 1994


Amor congelat. Tarragona: El Mèdol, 1997

Tòrrida tardor. Tarragona: El Mèdol, 1997


Els dies infinits. Barcelona: Columna, 2001


Sense alè. Barcelona: Ed. de 1984, 2012


Poesia 


Ales intactes. Barcelona: Columna, 1996


Les lentes il·lusions. Barcelona: Ed. 62, 2001

Congesta. Barcelona: Ed. 62, 2007

Obra escrita originalment en altres llengües
De la soledad primera, 1964 [poesia; castellà]

Aquello que he visto, 1965 [poesia; castellà]

Tombstone blues, 1967 [poesia; castellà]



dilluns, 28 de gener del 2013

ESPRIU - RAIMON


Aquest any commemorem els 100 anys del naixement de SALVADOR ESPRIU. Parlar d'Espriu seria repetir el que tots més o menys coneixem: un home seriós, potser no tant com se'ns ha mostrat quasi bé sempre..., profund..., compromès..., i podríem anar-hi afegint molts més adjectius. Penso, que tot i que se'l considera un del autors cabdals de la literatura catalana, també ha estat, en la seva vessant personal, el gran desconegut.

Agustí Pons ha publicat recentment una biografia que anomena: Espriu, transparent, i segons diu, coneixerem una part de l'Espriu desconeguda per la majoria (un Espriu "transparent" darrera aquest posat seriós).

Un altre publicació interessant pot ser un recull d'unes vint i cinc cartes entre Espriu i Joan Vinyoli.

Espriu, en el seu viatge pel Mediterrani a bord del  Ciudad de Cádiz va conèixer al poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel de qui enguany també se celebra el centenari del seu naixement (3 d'agost 1913).
Rosselló-Pòrcel va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Va tenir com a professor Carles Riba, i com a companys, entre altres, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Algunes de les  seves obres són: Nou poemes (1935), Quadern de sonets (1934), Imitació del foc (1938)....
Políticament, sabem que tenia simpaties socialistes i que participà com a delegat al congrés de la Unió Federal dels Estudiants Hispànics a Madrid, l'any 1931. Es feia anomenar: El català de Mallorca. Va ser un gran impulsor de la incorporació de la literatura de les Illes Balears als corrents peninsulars, mantenint sempre molt  arrelats els seus lligams amb Mallorca. Morí de tuberculosi al sanatori del Brull el 5 de gener de1938.

Tornem a l'Espriu, durant aquest any estan previstos una sèrie d'actes: Ja es va fer L'Acte inaugural al Palau de la Música i posteriorment se n'hi afegiran d'altres  a Arenys de Mar; a Santa Coloma de Farners; a Barcelona, al CCCB; etc. Sembla ser, però, que molts dels que estaven previstos s'hauran se suprimir per falta de pressupost...

A l'espectacle del Palau entre música i veu que hi van posar diversos actors , músics i cantants, m'agradaria destacar la presencia de tres poetes: Sala Valldaura, Josep Pedrals i Manuel Forcano.

Cal tenir ben present la figura d'aquest poeta i d'una manera molt especial aquest any, per tal de fer-lo arribar a tots aquells que potser encara no el coneixen prou i recordar que va saber dir coses com aquestes: "ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble...", "però hem viscut per salvar-vos els mots" a Inici de càntic en el temple, o "Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo" i una darrera, perquè em sembla que m'estic allargant massa: "Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més..." a Indesinenter, temes que avui estan de rabiosa actualitat i que ben bé es podrien haver escrit ara.

En aquest enllaç: http://w.escriptors.cat/autors/esprius/obra.php  hi podeu trobar la seva biografia, els premis rebuts, així com el conjunt de la seva obra: Poesia, Novel·la,  Narrativa breu     Narrativa infantil i juvenil, Teatre, Crítica literària o assaig ...

He triat un dels molts poemes que van ser musicats per Raimon i com que aquest any també celebrem el 50è aniversari de la seva primera actuació a Barcelona, m'ha semblat adient fer un treball conjunt d'Espriu i Raimon.
.
I ara sí, voldria dir quatre paraules sobre Raimon. Fa 50 anys aquest xicotet de Xàtiva ens va fer vibrar sota la força d'un Vent i el crit d'un Diguem no, en uns moments que "veníem d'un llarg silenci" i ens aplegàvem per alçar la veu que s'esforçaven per silenciar.

A l'Espai Arts Santa Mònica s'ha fet una exposició: Al vent del món. A l'exposició hi podem trobar fotografies amb Pla, Miró, Tapies..., articles a la revista Destino, al Diari de Barcelona, tots els documents amb el segell de "censurat", anul·lat"...

Raimon a musicat a: Ausiàs March, Pere Quart, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, fins i tot a Victor Jara, assassinat l'any 1973 a Xile sota el règim de Pinochet, però ens centrarem amb els poemes de Salvador Espriu, amb qui va tenir una sintonia molt especial.

Així doncs aquest treball és el meu granet de sorra per aquest any 2013, en el qual no tot han de ser noticies entristidores, de moment, en tenim una de ben positiva.






Jossie Casanovas

diumenge, 13 de gener del 2013

ANNA LIZARAN


Avui, com cada dissabte, abans de llevar-me i fent una mica "el mandra" tot escoltant la radio, he sentit la noticia que m'ha despertat de cop. Ens havia deixat una de les grans, per no dir la més gran del nostre teatre.
Anna Lizaran que ja va haver de suspendre les seves darreres actuacions a "La Bête",
una dona plena de força, d'energia, de vida... finalment l'han vençut només amb 68 anys i ha deixat orfes el teatre, els companys i els espectadors.
No puc parlar de la persona, he sentit paraules molt boniques sobre com era, jo només puc parlar com espectadora. No calia saber de què anava l'obra, la seva presència en el repartiment ja t'empenyia a anar-hi. Cap paper li quedava curt sempre els sobrepassava. Tant en teatre, com  en cinema o en televisió... o en qualsevol altre cosa, dir:  "La Lizaran", era ja sinònim d'èxit assegurat.
Anna, tu no em coneixes, no saps ni que existeixo, però a mi em sembla com si t'hagués conegut de sempre, els teus primers treballs al Teatre Lliure de Gràcia, recordo també el Fabià Puigserver, els teus papers dramàtics i els que ens feien riure en algunes sèries televisives.
Avui jo he perdut alguna cosa que em sentia una mica meva i suposo que com jo a milers de persones els hi ha passat el mateix.
Descansa en pau, allà on siguis i si pots, segueix fent la teva feina. Tant de bo "algú" en pugui gaudir tal com ho hem fet nosaltres.
Gràcies, Anna 


Jossie Casanovas

diumenge, 6 de gener del 2013

CARTA ALS REIS


No vull que se m'escapi aquesta nit màgica sense deixar volar els meus desitjos i escriure amb les paraules màgiques, aquelles que surten del cor, tot el que m'agradaria que em portessin els reis. Tant se me'n dona si vénen de l'Orient, d'Andalusia o no han existit mai... Qui sap si en algú raconet de la nostra galàxia o d'una altra o en un petit planeta com el del Petit Príncep que podia anar movent la seva cadireta tantes vegades com volia per veure sortir el sol, quan estava trist, qui sap, deia, si algú les escoltarà, i podrà fer-hi alguna cosa.

Ja sé que el que demano no és senzill i que no serà pas possible concedir-m'ho tot, però penso que si som molts i molts i molts que ho demanem i en fem un núvol ben gran, aleshores és possible que algú s'hi fixi i  qui sap... si podríem posar aquell primer granet de sorra per anar fent a poc a poc, el cim.

Demano, doncs: Pau per a tots els pobles, benestar per el nens, companyia per a les persones grans, salut, feina, lleialtat, honestedat i amor, cascades d'amor que netegin boscos, rius, oceans, l'aire que respirem, l'aigua que bevem..., que el foc cremi totes les coses negatives i la terra torni a donar-nos els seus fruits nets i esperançadors...

Potser demano massa oi?

Jossie Casanovas

diumenge, 30 de desembre del 2012

FESTA DEL PI - CENTELLES


Fa 88 anys a Sant Andreu va néixer una nena. La padrina va ser contundent: "si no li poseu Coloma no vindré al bateig". El padrí pensava: "que li posin com vulguin, de segon nom es dirà Montserrat i amb aquest nom és amb el que la coneixerà tothom". I així va ser. Ah! La padrina no es va presentar el dia del bateig. Van passar els anys i un bon dia van aterrar a Centelles i explicant aquesta historia a uns bons amics del poble, li van fer saber que era millor no fer cap comentari sobre aquest fet, ja que la patrona de Centelles és precisament, Santa Coloma.
Aquesta nena és la meva mare, la Montserrat, com la coneix tothom. Fins aquí l'anècdota.

Santa Coloma és el dia 31 de desembre i suposo que per no coincidir amb cap d'any, a Centelles el dia 30 es celebra la FESTA DEL PI.  
Aquesta festa es relaciona amb el solstici d'hivern, però s'havia de buscar un sentit religiós per tal de "santificar-la" i ben aviat van trobar la solució. La llegenda diu que a Santa Coloma, una noieta verge de la qual se'n sap ben poca cosa, va ser lligada a un pi, martiritzada i cremada.


La festa comença de bon matí. Al voltant de l'església es reuneixen una colla d'homes i cada vegada més, alguna noia, amb el seu trabuc , són els trabucaires, però com que disparar salves de pólvora ells en diuen galejar, a Centelles, els trabucaires reben el nom de galejadors. Van vestits amb roba tradicional: barretina, camisa blanca, llacet i pantalons de vellut... i tampoc hi falta la faixa vermella.

Després de la missa de set i un cop hi han fet cap tots,  comencen a marxar cap al bosc amb un carro tirat per bous que servirà per portar el pi cap el poble.
Pel camí comença a clarejar i podem veure la silueta del Tagamanent retallada sobre el massís del Montseny que fa encara més bonic el decorat.
Ha arribat l'hora d'omplir la panxa: botifarres, pa amb tomàquet i els porrons de vi que corren d'una banda a l'altra.
Un cop tothom ben tip, es talla el pi que ja havia estat prèviament escollit el dia 26 de desembre, es col·loca damunt del carro ben fermat, perquè ha d'anar de peu dret. Aleshores comença la tornada cap al poble. Els trabucs ja no descansen fins arribar al centre de la plaça major.


Per alguns el pi representa l'anunci de la bona nova per al poble, de la vida que tornarà a florir i es tornarà a multiplicar, però a la vegada és també la venjança pel martiri de Santa Coloma.
Un cop a la plaça, els galejadors es posen un al costat de l'altre, ataconen de pólvora els trabucs i comencen a disparar primer un, després el de la seva dreta i així fins fer-ho tots junts. Ja us podeu imaginar el cruiximent que fa tot el poble.

Cap allà la una, ja arribem al final de la festa. El carro amb el pi, va cap a la placeta de l'església, l'església amb les portes obertes de bat a bat ja que ha de rebre l'ofrena amb tots els honors. Es deslliga el pi, i el que fins aleshores era presentat com una victòria  ara es gira en contra seu, ara les divinitats cristianes li faran pagar el càstig. El deixen ajagut al peu de les escales, el tornen a posar en posició vertical i al capdamunt s'hi enfila un galejador. Els de sota fan giravoltar el pi. Acabada la dansa és arrossegat cap dins l'església i col·locat al peu de l'altar, un cop serrat el tronc ran de la capçada. L'arbre s'engalana amb cinc ramells de pomes i cinc garlandes, i després es penja sobre l'altar major, mentre els assistents entonen l'himne de Santa Coloma.
 
”Patrona de Centelles,
coloma ocell del cel,
guieu ver el camí de les estrelles,
aquest poble fidel”.

El Pi resta penjat fins el dia 6 de gener. Aquest dia el despenjaran i cada família es quedarà amb un bri que el guardarà tot l'any, diuen, que per protegir-se de les malastrugances.
En realitat no es troba rastre d'aquesta festa abans del segle XVIII. Sembla que la va instituir el gremi de flequers de la vila i que commemora la mort de Santa Coloma de Sens, cremada lligada a un pi.


Tot i que sembla que en aquesta celebració s´hi barregen una  mica llegendes, historia i festa, la veritat és que és interessant de veure i si pot ser, viure-la des del principi. Us animo a anar-hi, això si, però, no us descuideu un bon abric i taps per a les orelles.

Jossie Casanovas 


dimarts, 18 de desembre del 2012

BONES FESTES

 
 
Que el proper dia 24 sigui per a tots una veritable “bona nit” i que en despertar el dia 25, s’hagin esvaït tots els mals sons d’aquest 2012 perquè puguem emmirallar-nos en aquest petit nadó i anar creixent amb la seguretat i la certesa que iniciarem el camí encertat... I, si no és demanar massa, que en aquest camí ens hi acompanyin la Pau, l’Harmonia, l’Amistat i una guspira de Llum per il·luminar les “zones fosques”.

Tot és factible! Només cal desitjar-ho amb tota la força de la ment i el cor. Així doncs, malgrat tots els possibles petits entrebancs, us desitjo que tingueu un bon any 2013 i que puguem veure fets realitat, al menys, algun dels nostres somnis.

                                                                                                                                                           Jossie