L'ARBRE SAGRAT

EMILI GUANYABÉNS i JANÉ  Nascut a Barcelona l'any 1860, va morir el 1941

Se'l coneix també com Emili Guanyavents ja que en un moment determinat de la seva vida es canvià el cognom.

 

Tipògraf, poeta, traductor, corrector i anarquista, com ell mateix es definia.

Com a corrector de l'Institut d'Estudis Catalans, posà al dia, entre d'altres, les obres completes de Narcís Oller i d'Ignaci Iglésies.

Participà en el Congrés Catalanista celebrat l'octubre de 1880.

 

Va col·laborar activament en el Diari Català (1881); La Tramontana, a partir de 1886 (de la qual fou membre del Consell de Redacció fins  1889); La Veu del Centre Català (1888), i l'Avenç, especialment entre 1892 i 1893.

Per mitjà de la Societat Tipogràfica, va entrar en contacte amb l'anarquisme i tal com van fer altres personatges de l'època, s'esforçà a fer compatible el seu intercionalisme anarquista amb el catalanisme. 

Participà en el Primer Certamen Socialista, celebrat a Reus el 1885.

Publicà  també, diversos llibres de poesia. Participà en els Jocs Florals i va guanyar la Flor Natural l'any 1888

A partir de 1892 s'apartà de l'anarquisme.

Com a poeta estava seduït per un simbolisme d'inspiració maragalliana.

Moltes d'aquestes dades les he tret d'un antic diccionari, doncs no m'ha estat fàcil trobar massa informació de l'Emili Guanyabéns.

Em va caure a les mans, però, aquest poema que m'ha semblat molt adient pel dia d'avui. O si més no, per l'època actual i del que n'he fet aquest petit treball:

L'Arbre Sagrat és una antiga cançó popular, metafòrica, amb doble sentit.
És un cant reivindicatiu, d’esperança, de llibertat, que se solia cantar en les
èpoques que estava prohibit cantar Els Segadors i les altres cançons que
parlen clarament dels anhels de llibertat i de Catalunya.

L'ARBRE SAGRAT

 

Quan el van tallar de soca
va quedar sa eterna arrel.
Ja rebrota a ran de roca
amb el temps tocarà al cel.
rocurem que la brancada
pugui lliure respirar.
Res de murs res de teulada
que la privin de pujar.

Que a tots vents s'enrobusteixi,

Que esdevingui fort i alt,
Que al botxí que s'hi atreveixi
Se li osqui la destral
 

 Jossie Casanovas

TOTS SANTS-LA CASTANYADA

La nit del 31 d'octubre es celebra la festa de la Castanyada, el dia 1, Tots Sants i el dia 2, el dia dels Morts.

La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra. Després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del ressorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.

La tradició diu que en aquestes dates hi ha una forta connexió entre els vius i els morts i per aquest motiu hi ha diferents creences i maneres de seguir aquestes tradicions.

La més habitual és anar al cementiri a portar un ramet de flors, moltes vegades perquè quan hi vagin els altres parents, puguin veure com s'estimaven al mort..., d'altres, però, hi ha aquelles persones que ho fan de cor i dediquen aquest dia a pregar d'una manera especial pels tots els familiars i éssers estimats que ja no són entre nosaltres.

També podem escoltar un munt de llegendes que afirmen que els morts visiten als vius i es fan tota mena de rituals on intervenen bruixes..., esperits... i fantasmes... que donen vida a tot un col·lectiu d'estafadors que s'aprofiten de la bona fe de les persones, amb falses promeses que podran parlar amb els seus difunts, etc. etc.

Deixant de banda tots aquests rituals hi ha l'altra part de la festa més dolça que anomenem la Castanyada, tot i que a poc a poc va essent substituïda per Halloween que es remunta a les celebracions d'origen celta que els immigrants irlandesos van portar als Estats Units i a partir d'aquí, es va començar a estendre per la resta del món.

Però, tornem a casa nostra,  parlàvem de la Castanyada . La Castanyada té el seu origen en el ressopó que es feia la nit de Tots Sants. En general les castanyes, els fruits secs i el vi bo eren els protagonistes d’aquestes celebracions de tardor que, representàven l’anunci de l’imminent arribada  de l'hivern.

Antigament un cop a la taula hi feien tant de goig les castanyes, els moniatos i els panellets,  amb el seu  porronet de vi bo, no es podia tocar res, fins que al voltant d'aquella mateixa taula, s'hi reunia tota la família i resaven el rosari sencer. Jo sempre havia pensat que el rosari era això, el rosari, el que resàvem a l'escola a la tarda, mentre fèiem labors, doncs no, això és només la tercera part del rosari. Per resar el rosari complert s'ha de donar tres voltes a les boletes... Penso com ho deuríem passar de malament els petits de la casa (qui sap si potser també algun dels grans, encara que mai s'atreviria a reconèixer-ho)... i que llarga se'ls devia fer aquella espera. Finalment es podia "atacar" la taula.

La festa de Tots Sants ha comptat també amb una tradició teatral. Arreu de Catalunya, s'hi representava Don Juan Tenorio de José Zorrilla. La vinculació de la peça a la festa deriva del seu caire fantàstic i del paper protagonista dels difunts en el desenllaç de l'argument.

Sembla que darrerament se'n fan representacions en algun dels cementiris de Barcelona.

Jossie Casanovas