dilluns, 25 de novembre del 2013

AUSIÀS MARCH


Ja sé que vaig una mica enrederida quan a blogs, però ja torno a ser aquí!!! i amb ganes de fer coses.
Volia començar on ho vaig deixar el curs passat, amb les entrevistes, però permeteu-me aquesta llicència d'encetar el blog, aquest nou curs, amb un treball sobre el poema "Veles e Vents" d'Ausiàs March que tant bé ens sap transmetre el meu "estimat" Raimon.
Aquest any estic fent Literatura i quan hem treballat Ausiàs March no me n'he pogut estar.
"Veles e Vents" ens explica la història d'un amor. L'autor fa el viatge des d'Itàlia fins a València, un viatge on van sorgint situacions greus i perilloses. Per aquest motiu demana ajuda als vents, perquè el portin fins a terra per poder retrobar-se amb la seva estimada. Ell, però, no sap si el seu amor és correspost.

Joan Fuster en fa una transcripció en català actual:

Veles e vents compliran els meus desigs
fent camins perillosos per la mar.
Veig armar-se contra ells el Mestral i el Ponent;
el Xaloc i el llevant, en canvi, els deuen ajudar
amb llurs amics el Gregal i el Migjorn,
pregant humilment al vent de Tramuntana
que els siga parcial en el seu buf
i que tots cinc aconseguisquen el meu retorn.


Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color i l'estat natural,
i mostrarà odiar tota cosa
que sobre ell s'ature per un moment;
els peixos grans i els petits correran a salvar-se
i cercaran amagatalls secrets:
fugit del mar, on han nascut i s'han criat,
saltaran a terra com a gran remei.

Amor, sent de vós més que no en sé,
i d'això me'n romandrà la part pitjor;
de vós sap aquell qui sense vós està.
Us compararé al joc de daus

Jo tem la mort per no absentar-me de vós,
perquè Amor és anihilat per la mort;
però no crec que el meu voler superat
puga ésser per tal separació.
Estic recelós que el vostre poc voler,
quan jo muira, no em deixe en oblit;
només aquest pensament em lleva delit del món
-car, vivint nosaltres, no crec que això puga esdevenir-:

que després de la meua mort, perdeu el vostre poder d'amar
i es convertisca tot seguit en ira
i, jo forçat a eixir d'aquest món,
tot el meu mal siga solament no veure-us!

Amor, sent de vós més que no en sé,
i d'això me'n romandrà la part pitjor;
de vós sap aquell qui sense vós està.
Us compararé al joc de daus



diumenge, 9 de juny del 2013

A REVEURE! amb un tast del proper Curs: MONTSERRAT PUJOLAR

Un any més arriba l'hora de tancar el blog i com sempre, per una banda em queda aquest regust bonic de pensar en vacances i descans i per una altra aquesta sensació d'un espai buit que ja estic esperant omplir ben aviat. Sempre és una mica tristot quan s'acaba un curs i més quan hi ha hagut un molt bon ambient, bons companys/es, una matèria molt interessant i per damunt tot, transmesa per professores excepcionals.

A part d'això que em sembla em dec repetir cada any, per si de cas, no ho he mirat. SI és així, m'heu de perdonar, perquè és el que penso i el que sento.

A part d'això, com deia, la meva intenció era tancar el blog amb una sèrie de mini-entrevistes a diferents persones que pensava podria ser interessant, però ho vaig pensar massa tard i ara ja no hi sóc a temps. Ho tinc tot una mica embastat i no em queda més remei que esperar el proper any...

A manera de tast, però, si, voldria posar-hi la de la MONTSERRAT PUJOLAR, amiga meva, companya de "fatigues" a l'Escola i Gran Compositora de Sardanes, com a cloenda també, si m'ho permet del blog del Fede que tracta precisament de sardanes i les altres queden pendents.

La Montserrat Pujolar va néixer a Ripoll i en l'actualitat viu a Barcelona. Als tres anys va començar a estudiar solfeig i amb quatre ja tocava el piano en públic. Amb només quatre cursos aconseguí coronà una Carrera de deu, al Conservatori del Liceu.

El manresà Josep Llobet i Gassó publicà dos volums amb el títol: Montserrat Pujolar un destí musical"  que va editar l'Agrupació Sardanista de Ripoll.

Totes les sardanes estan enregistrades en diferents CD'S tot i que en el CD "Les sardanes de la Montserrat Pujolar" hi ha recollida tota la seva obra.

Proclamada "L'Ambaixadora de Ripoll" ha estat convidada a diferents indrets del nostre país, i darrerament, ha traspassat fronteres, fins i tot a l'Índia. va donar una conferència a L'Institut Cervantes de Nova Delhi. Alguns dels indis que aprenen la llengua castellana van poder veure com es balla la nostra dansa... tot plegat amb una exposició visual on s'hi podien veure els aplecs, les cobles i en definitiva escoltar la nostra música.

A més de donar conferències, forma part del  Jurat de Concursos de Composicions de Sardanes (compositors d'arreu presenten sardanes a concursos i aquest Jurat les ha d'estudiar, examinar i donar el seu veredicte). Una dia que vaig parlar amb ella n'hi havien arribat tretze...

Ha compost peces religioses, cants corals i ha musicat poemes. És autora de L'Himne del Mil·lenari del Monestir de Ripoll (1977) i de l'Himne de Catalunya en Miniatura.
L'any 1979 escriu la seva primera sardana "Amb l'esperit vibrant". Li segueixen: "Petitona", "Ripoll a l'entorn del Monestir", Cant a Martorelles, "Tarda de juny a la Gavarra", "L'aplec del vespre"... "A Sant Eudald".

Una imatge impactant va ser l'estrena de la seva sardana "Goig" on la Montserrat va dirigir set cobles i va entrar en el "Llibre dels Rècords Catalans".

Podria dir moltes i moltes coses més, però penso que és suficient perquè us en feu una idea.

La vaig conèixer quan érem jovenetes. Jo feia el batxillerat i ella estava acabant magisteri. Ens donava un cop de mà en algunes de les asignatures.

Ens ho vàrem passar d'allò més bé, perquè era una més entre nosaltres, i juntes compartirem moments molt bons, d'aquells que per més anys que passin se'ns queden gravats al pensament.

Han anat passant els anys i em fa molta il·lusió que sigui ella la primera d'aquestes mini-entrevistes. Així doncs, som-hi!

Hi ha un petit vídeo d'una de les moltes sardanes, però no he tingut temps d'acabar-lo, queda doncs pendent.


---------------------------------------------------------

 
Hola Montserrat, disposada una vegada més a que et facin preguntes? Aquesta vegada però no serà com les altres, procurarem que sigui una mica diferent.

Per què vas escollir compondre? 
  
No ho vaig escollir. M’hi vaig trobar. Se sabia que jo tenia un do natural i molta facilitat per la música i se'm va demanar “el meu granet de sorra”.

T'has sentit útil en la teva tasca?
          
Molt més del que mai no hauria pogut imaginar.

Quins beneficis t'ha aportat?
 
El moment de la inspiració i el moment de la creació són moments màgics, són moments sublims. Val la pena viure’ls. És una experiència que fuig del pla terrenal.
Els homenatges, les distincions, l’admiració i l’estimació que he rebut  són experiències engrescadores i molt gratificants.

Què t'ha decebut?
   
No res. Al contrari. Se m’ha donat més de l’imaginable.

Quins beneficis creus que ha aportat als altres?
 
Quan la creació musical es transforma en sons reals, qui l’escolta participa del meu treball. He tingut grans satisfaccions que m’han fet entendre el que els altres han rebut d’aquesta complicitat. Els he vist plorar d’emoció quan la música els ha arribat al més profund, els he vist ballar quan les meves sardanes els ha enlairat l’esperit, m’han explicat anècdotes lligades a la vivència de la meva música, l’han gaudit conduint, en moments íntims, en el dia a dia, en festes importants, etc.
A més, com a dona, he estat pionera en aquest camp de la composició ajudant a obrir un camí en un món que era eminentment d’homes.

Què en penses de la vida (amb una frase curta i concreta)

Penso que és el do més preuat.

T'hi sents còmode?

No només còmoda, m’hi sento feliç.

Si només poguessis salvar una ideologia, quina seria?
                     
Qualsevol ideologia que es basés en la defensa de la justícia.

Què no  tornaries a fer mai
       
Ara mateix no ho sé. No recordo res que em faci mal.

Què repetiries si tornessis a començar
 
Doncs… hauria de pensar-hi, però… crec que faria més o menys el mateix.

De quina cosa et sents més satisfeta
      
Dels meus fills. Ells són la meva gran obra. Una obra completa plena dels millors qualificatius.

On t'agradaria viure
 
Visc on m’agrada viure. A Barcelona. Ho vaig “decidir” als 7 anys quan només hi venia de visita. Al cap d’uns anys hi vaig estudiar les carreres de Magisteri i de Música i és on resideixo des del meu matrimoni.

Per què?  
          
Perquè hi ha tot o gairebé tot el que es pot necessitar. Bon clima, mar, muntanya, brogit, silenci, natura, asfalt, port, aeroport, Universitat, Liceu, Palau, Camp Nou, arquitectura, teatre, cinema, parcs, i un llarguíssim etc.

Una frase
            
Te la diré en castellà perquè la manllevo de la cançó d’inspiració xilena composta per la cantautora Violeta Parra  “Gracias a la vida que me ha dado tanto”  Me la repeteixo sovint i amb molt de convenciment. La meva vida mereix aquest cant d'agraïment.

Un consell
              
Uf, això és molt difícil. No sóc qui, però si haig de respondre ho faré. “Viure estimant”.

Vols dir alguna cosa sobre el moment polític?
           
Decepcionant, però amb l’esperança d’una Catalunya més sobirana.

Una  darrera reflexió

Jo diria als pares que eduquessin i ensenyessin llurs fills des de petits. De 0 a 7 anys és una gran etapa. És el gran moment de posar les bases a una bona construcció que mai no es pot descuidar però que, començant de petits, després es fa més fàcil. Ho dic per experiència. Funciona!!!


Moltes gràcies, Montserrat, pel teu temps. Que segueixis sent la missatgera de la sardana arreu, com fidel reflex de la nostra terra, i que t'acompanyi sempre aquesta energia i positivitat que desprens i s'encomana.



Una trobada de velles amigues , mirant les "velles" fotografies de l'escola,
malauradament una d'elles ja no és entre nosaltres



Jossie Casanovas

dissabte, 11 de maig del 2013

PAÍS PETIT


"El meu país és tan petit", deia Miquel Martí i Pol, "que quan el sol se'n va a dormir, mai no està prou segur d'haver-lo vist".

El Petit Príncep, en una de les moltes converses que té amb l'aviador, m'ha fet recordar aquesta frase tan ben musicada per Lluis Llach.

 "....M'agraden molt les postes de sol... en el teu petit planeta en tenies prou de fer córrer una mica la cadireta i podies veure el crepuscle cada cop que volies..."  diu l'aviador.
El  Petit Príncep respon:  " Un dia vaig veure pondre's el sol quaranta-tres vegades!... és que quan s'està molt trist, agrada de veure les postes de sol..."
-"Així doncs, els dia de les quaranta-tres vegades, n'estaves molt de trist?"
El Petit Príncep no va respondre.

Seria repetitiu parlar de Miquel Martí i Pol i de Lluis Llach, ens els sentim tan propers i tan nostres que poques coses noves podríem afegir, per això he volgut fer amb aquesta cançó un petit homenatge a aquest Petit, tan gran personatge que el dia 6 d'abril de 1943 va veure la llum a Estats Units, on el seu autor Antoine de Saint- Exupéry hi vivia des de 1941, tot i que no es va publicar fins 1946 després de la mort de Saint-Exupéry, nascut a Lió en 1900 i desaparegut l'any 1944 a bord d’un avió que es va estavellar el 31 de juliol de 1944. Les restes de l’aeronau no serien trobades fins al 2004.

El  dia de Sant Jordi, el president de la Generalitat, Artur Mas, va rebre al nebot d’Antoine Saint-Éxupéry, Olivier d’Agay i president d’honor de la “Comissió de la Commemoració a Catalunya del 70 aniversari del Petit Príncep”.

Per a mi ha estat sempre una obra de "capçalera" perquè trobo que el seu contingut és una joia per llegir i rellegir.

Algunes de les seves frases:

Però els ulls són cecs... Cal cercar amb el cor...

La gent té estrelles que no són iguals.

És tan misteriós el país de les llàgrimes!

Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls

És el temps que has perdut per la teva rosa, que l'ha feta tan important

Només els infants saben el que cerquen

És trist d'oblidar un amic. No tothom l'ha tingut, un amic 

Diu la Guineu: "Només es coneixen les coses que domestiquem. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d'amics no n'hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm.





Jossie Casanovas

diumenge, 5 de maig del 2013

JOSEFA CONTIJOCH-UN NOU PREMI

01/05/13 02:00 - BARCELONA - MONTSE FRISACH

Premis a la constància
La centenària Joana Raspall, Josefa Contijoch, Narcís Comadira i Toni Gomila, entre els 14 guardonats en literatura, recerca i teatre en els premis Serra d'Or
01/05/13 02:00 - BARCELONA - MONTSE FRISACH
Joana Raspall, Josefa Contijoch i Narcís Comadira, a la primera fila de l'acte d'entrega dels premis Crítica Serra d'Or Foto: JOSEP LOSADA.
Un protagonisme especial va tenir l'escriptora Joana Raspall, del naixement de la qual enguany se celebra el centenari, que va rebre, després d'una llarga ovació, el premi al conjunt de la seva obra en la categoria de literatura infantil. “Aquest ja no és el meu temps. Ja no he de dir res, jo –va dir l'autora centenària, després de recollir el premi–. Només felicitar-vos per la feina per la poesia catalana i per la preparació dels nens i nenes.”
Contijoch, un cop més
Josefa Contijoch va rebre el premi en la categoria de novel•la per Sense alè, una obra d'aires autobiogràfics, de protagonisme coral, que rememora els anys seixanta i setanta des del punt de vista “dels llibres que llegíem, les pel•lícules que veiem i el qüestionament del fet literari”. Sense alè ja ha rebut el premi Ciutat de Barcelona i és finalista del premi Crexells.


FELICITATS JOSEFA!!! i que ens puguem anar trobant sempre!!!

No cal afegir cap paraula. Només des d'aqui fer-te arribar la nostra ENHORABONA i encoratjar-te a seguir conquerint premis.

De la Josefa en trobareu més d'una  referència en quasi tots el meus blogs.

A Joana Raspall l'enhorabona també pel conjunt de la seva obra i per aquests cent anys tan plens.
Podeu trobar un escrit del 5 de maig del 2012, sobre Joana Raspall a:
Blogs literaris a l'Escola de la Dona curs 11-12  (en el meu racó: XIUXIUEIG)

Jossie Casanovas


dilluns, 29 d’abril del 2013

PENSAMENTS



Pensant en una persona que ens ha deixat

Sobren silencis
i manquen paraules.
Sobra el gest
i manca un somriure.
Sobra la queixa
i manca l’alegria
Sobra un espai
i manca una presència






Somiant una mica 


Com m’agradaria
que el cel,
brilles per tots igual;
que la vida
fos un niu,
on reposar cada nit
després del treball
de cada dia;
que la gent
fos transparent,
que les paraules
sortissin del cor
que el company
fos un Amic,
que l’Amic
fos un germà,
i el germà,
quelcom més
que una paraula


Jossie Casanovas


dimarts, 23 d’abril del 2013

BONA DIADA DE SANT JORDI

Com que no he pogut acabar el treballet que estava fent sobre el simbolisme de Sant Jordi, us vull desitjar una FELIÇ DIADA amb aquest naixement de la rosa que m'ha enviat una bon amic.
Que ho passeu molt bé..., no aprengueu gaire i... trobeu-me a faltar molt!!!
Una abraçada
Jossie