diumenge, 30 de desembre del 2012

FESTA DEL PI - CENTELLES


Fa 88 anys a Sant Andreu va néixer una nena. La padrina va ser contundent: "si no li poseu Coloma no vindré al bateig". El padrí pensava: "que li posin com vulguin, de segon nom es dirà Montserrat i amb aquest nom és amb el que la coneixerà tothom". I així va ser. Ah! La padrina no es va presentar el dia del bateig. Van passar els anys i un bon dia van aterrar a Centelles i explicant aquesta historia a uns bons amics del poble, li van fer saber que era millor no fer cap comentari sobre aquest fet, ja que la patrona de Centelles és precisament, Santa Coloma.
Aquesta nena és la meva mare, la Montserrat, com la coneix tothom. Fins aquí l'anècdota.

Santa Coloma és el dia 31 de desembre i suposo que per no coincidir amb cap d'any, a Centelles el dia 30 es celebra la FESTA DEL PI.  
Aquesta festa es relaciona amb el solstici d'hivern, però s'havia de buscar un sentit religiós per tal de "santificar-la" i ben aviat van trobar la solució. La llegenda diu que a Santa Coloma, una noieta verge de la qual se'n sap ben poca cosa, va ser lligada a un pi, martiritzada i cremada.


La festa comença de bon matí. Al voltant de l'església es reuneixen una colla d'homes i cada vegada més, alguna noia, amb el seu trabuc , són els trabucaires, però com que disparar salves de pólvora ells en diuen galejar, a Centelles, els trabucaires reben el nom de galejadors. Van vestits amb roba tradicional: barretina, camisa blanca, llacet i pantalons de vellut... i tampoc hi falta la faixa vermella.

Després de la missa de set i un cop hi han fet cap tots,  comencen a marxar cap al bosc amb un carro tirat per bous que servirà per portar el pi cap el poble.
Pel camí comença a clarejar i podem veure la silueta del Tagamanent retallada sobre el massís del Montseny que fa encara més bonic el decorat.
Ha arribat l'hora d'omplir la panxa: botifarres, pa amb tomàquet i els porrons de vi que corren d'una banda a l'altra.
Un cop tothom ben tip, es talla el pi que ja havia estat prèviament escollit el dia 26 de desembre, es col·loca damunt del carro ben fermat, perquè ha d'anar de peu dret. Aleshores comença la tornada cap al poble. Els trabucs ja no descansen fins arribar al centre de la plaça major.


Per alguns el pi representa l'anunci de la bona nova per al poble, de la vida que tornarà a florir i es tornarà a multiplicar, però a la vegada és també la venjança pel martiri de Santa Coloma.
Un cop a la plaça, els galejadors es posen un al costat de l'altre, ataconen de pólvora els trabucs i comencen a disparar primer un, després el de la seva dreta i així fins fer-ho tots junts. Ja us podeu imaginar el cruiximent que fa tot el poble.

Cap allà la una, ja arribem al final de la festa. El carro amb el pi, va cap a la placeta de l'església, l'església amb les portes obertes de bat a bat ja que ha de rebre l'ofrena amb tots els honors. Es deslliga el pi, i el que fins aleshores era presentat com una victòria  ara es gira en contra seu, ara les divinitats cristianes li faran pagar el càstig. El deixen ajagut al peu de les escales, el tornen a posar en posició vertical i al capdamunt s'hi enfila un galejador. Els de sota fan giravoltar el pi. Acabada la dansa és arrossegat cap dins l'església i col·locat al peu de l'altar, un cop serrat el tronc ran de la capçada. L'arbre s'engalana amb cinc ramells de pomes i cinc garlandes, i després es penja sobre l'altar major, mentre els assistents entonen l'himne de Santa Coloma.
 
”Patrona de Centelles,
coloma ocell del cel,
guieu ver el camí de les estrelles,
aquest poble fidel”.

El Pi resta penjat fins el dia 6 de gener. Aquest dia el despenjaran i cada família es quedarà amb un bri que el guardarà tot l'any, diuen, que per protegir-se de les malastrugances.
En realitat no es troba rastre d'aquesta festa abans del segle XVIII. Sembla que la va instituir el gremi de flequers de la vila i que commemora la mort de Santa Coloma de Sens, cremada lligada a un pi.


Tot i que sembla que en aquesta celebració s´hi barregen una  mica llegendes, historia i festa, la veritat és que és interessant de veure i si pot ser, viure-la des del principi. Us animo a anar-hi, això si, però, no us descuideu un bon abric i taps per a les orelles.

Jossie Casanovas 


dimarts, 18 de desembre del 2012

BONES FESTES

 
 
Que el proper dia 24 sigui per a tots una veritable “bona nit” i que en despertar el dia 25, s’hagin esvaït tots els mals sons d’aquest 2012 perquè puguem emmirallar-nos en aquest petit nadó i anar creixent amb la seguretat i la certesa que iniciarem el camí encertat... I, si no és demanar massa, que en aquest camí ens hi acompanyin la Pau, l’Harmonia, l’Amistat i una guspira de Llum per il·luminar les “zones fosques”.

Tot és factible! Només cal desitjar-ho amb tota la força de la ment i el cor. Així doncs, malgrat tots els possibles petits entrebancs, us desitjo que tingueu un bon any 2013 i que puguem veure fets realitat, al menys, algun dels nostres somnis.

                                                                                                                                                           Jossie

                                                                             

                                                                                                   

 

 

dilluns, 10 de desembre del 2012

Jordi Barre - Amb la Força de l'Amor


El dia 7 d'abril de 1920 al Rosselló va neixer Jordi Barre i he de reconèixer, no sense sentir-me immensament avergonyida, que fins fa ben poc no en sabia res, així també em vaig asabentar de la seva mort el dia 16 de febrer de l'any passat, als 91 anys.
 
Després de 30 anys de direcció d'una orquestra de ball com a músic i cantant, coneix a Esteve Albert que li obre les portes de la música catalana.
 
Joan Cairol i Jordi Pere Cerdà li escriuen el tex del que seria la seva  primera cançó "Canta perpinyà". D'ençà de llavors Jordi Barre ha estat sempre fidel a la llengua catalana, "la llengua del cor retrobada, tot exaltant arreu del món la veu dels seus més grans poetes: Josep Carner, Josep Maria Andreu, Jordi Pere Cerdà, Joan Maragall, Jaume Queralt... i més particularment les de Joan Cairol i Joan Tocabens amb els quals teixeix lligams d'una fecunda col·laboració", en paraules de Jaume Queralt i Joan Pere Lacombe.
 
Referent al conjunt de la seva carrera em sembla interessant fer esment a Joan Tocabens i a  Joan Pere Lacombe. Diu Pere Verdaguer: "Joan Tocabens és segurament l'escriptor més productiu i polifacètic de les lletres nord-catalanes. En efecte, d'ençà d'una quinzena d'anys no ha cessat de treballar en els gèneres més diversos. Primer com a professor de l'Institut Universitari de Perpinyà amb la publicaciò de nombrosos mètodes d'ensenyament del català, aixì com de material destinat a la coneixença del medi i del patrimoni. D'altra banda, en el camp de la creaciò literària ha conreat la poesia, la cançò (és el lletrista privilegiat de Jordi Barre), i sobretot la novel.la d'èxit popular com el Premi Vila de Perpinyà -Quan sagna el Llobregat-
El resultat d'aquesta experiència són un seguit d'obres teatrals, fetes en col·laboració amb el cantant Jordi Barre i l'empresari Joan Pere Lacombe-Massot, que constitueixen una fita exepcional en el marc del teatre històric".
Una carrera rica de milers d'espectacles, de més de dues centes cançons, d'una vintena de discos i de múltiples emissions de televisió. També en teatre, Jordi Barre feia quaranta anys que s'encarregava de la direcció del Pessebre Vivent de Perpinyà, una obra que es representa cada Nadal amb cançons tradicionals catalanes.

Barre també era al darrere d'algunes de les cançons més conegudes al nord del país, com Parlem català i Els hi fotrem, que s'ha convertit en un dels himnes oficiosos de l'USAP (Union Sportive des Arlequins Perpignanais- equip francés de rugby).

 ELS HI FOTREM    -Jordi Barre- (un fragment)
............ 
Els hi fotrem...
Tot un poble d'una sola veu,              
cridarà ben fort: ollada!                                                                 
Aixecant ben alt la seva
bandera
per la glòria catalana.
Els hi fotrem....

Barre havia portat aquestes cançons per tots els racons dels Països Catalans, l'Alguer, París, Anglaterra, el Japó...
Gràcies a la seva significativa carrera i àmplia obra,  va rebre nombroses distincions entre les quals l'Ordre National du Mérite i l'Ordre National des Palmes Académiques a l'estat francès, el 1982 se li va concedir un Disc d'Or; el 1999 va rebre el premi Joan Blanca a favor de la defensa del català, i el 1992, la Creu de Sant Jordi.

Però per a ell, la més bella recompensa, és sense cap dubte, la que li atorgà el seu públic a cada recital: el polsar del seu cor que es fonia amb cada cançó, mogut per una mateixa força: La Força de l'Amor.

Jo que he estat una gran seguidora de la Nova Cançó, se'm va escapar aquest cantautor, un dels mes emblemàtics de la nostra Catalunya Nord.

Des d'aqui vull demanar-li perdó, i m'ha semblat que de la millor manera que ho podia fer, era dedicant-li aquest petit treball.
 

Amb la Força de l'Amor
vull esborrar les fronteres
que defenen el tresor
d'unes noves primaveres,
amb la força de l'amor!

Vull regar la nostra terra
amb les cançons del meu cor,
perquè caiguin les barreres,
perquè s'enfugi el rancor,
amb la força de l'amor!

I tu el company que has partit,
tu l'amiga que te'n vas,
ho sentiràs com un crit
que deturarà el teu pas,
i segur que tornaràs!

I tu el germà que reposes,
i tu el pare que has marxat,
en el teu cel ple de roses,
en la teva eternitat,
sóc segur que em sentiràs!

Per nostra parla estimada
vull composar uns cants de llum,
que pugin per la brancada,
que s'aixequin com un fum
tot dret fins a l'estelada;

I per tots nostres infants
vull escriure un món millor
sense guerra sense fam,
sense injustícia ni por,
entre l'ocell i la flor.

Amb la força de l'amor
només l'amor vull donar
que em fa viure i respirar
i fa bategar el meu cor,
amb el to de la tendresa,
amb el sol de la bellesa,
amb el do de la puresa,
amb la força de l'amor!


Jossie Casanovas

diumenge, 25 de novembre del 2012

L'ARBRE SAGRAT


EMILI GUANYABÉNS i JANÉ  Nascut a Barcelona l'any 1860, va morir el 1941

Se'l coneix també com Emili Guanyavents ja que en un moment determinat de la seva vida es canvià el cognom.
 
Tipògraf, poeta, traductor, corrector i anarquista, com ell mateix es definia.

Com a corrector de l'Institut d'Estudis Catalans, posà al dia, entre d'altres, les obres completes de Narcís Oller i d'Ignaci Iglésies.

Participà en el Congrés Catalanista celebrat l'octubre de 1880.
 
Va col·laborar activament en el Diari Català (1881); La Tramontana, a partir de 1886 (de la qual fou membre del Consell de Redacció fins  1889); La Veu del Centre Català (1888), i l'Avenç, especialment entre 1892 i 1893.

Per mitjà de la Societat Tipogràfica, va entrar en contacte amb l'anarquisme i tal com van fer altres personatges de l'època, s'esforçà a fer compatible el seu intercionalisme anarquista amb el catalanisme. 
Participà en el Primer Certamen Socialista, celebrat a Reus el 1885.
Publicà  també, diversos llibres de poesia. Participà en els Jocs Florals i va guanyar la Flor Natural l'any 1888

A partir de 1892 s'apartà de l'anarquisme.

Com a poeta estava seduït per un simbolisme d'inspiració maragalliana.

Moltes d'aquestes dades les he tret d'un antic diccionari, doncs no m'ha estat fàcil trobar massa informació de l'Emili Guanyabéns.

Em va caure a les mans, però, aquest poema que m'ha semblat molt adient pel dia d'avui. O si més no, per l'època actual i del que n'he fet aquest petit treball:

L'Arbre Sagrat és una antiga cançó popular, metafòrica, amb doble sentit.
És un cant reivindicatiu, d’esperança, de llibertat, que se solia cantar en les
èpoques que estava prohibit cantar Els Segadors i les altres cançons que
parlen clarament dels anhels de llibertat i de Catalunya.

L'ARBRE SAGRAT
 
Quan el van tallar de soca
va quedar sa eterna arrel.
Ja rebrota a ran de roca
amb el temps tocarà al cel.
rocurem que la brancada
pugui lliure respirar.
Res de murs res de teulada
que la privin de pujar.

Que a tots vents s'enrobusteixi,
Que esdevingui fort i alt,
Que al botxí que s'hi atreveixi
Se li osqui la destral
 
 Jossie Casanovas

dijous, 1 de novembre del 2012

TOTS SANTS-LA CASTANYADA

La nit del 31 d'octubre es celebra la festa de la Castanyada, el dia 1, Tots Sants i el dia 2, el dia dels Morts.

La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra. Després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del ressorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.

La tradició diu que en aquestes dates hi ha una forta connexió entre els vius i els morts i per aquest motiu hi ha diferents creences i maneres de seguir aquestes tradicions.

La més habitual és anar al cementiri a portar un ramet de flors, moltes vegades perquè quan hi vagin els altres parents, puguin veure com s'estimaven al mort..., d'altres, però, hi ha aquelles persones que ho fan de cor i dediquen aquest dia a pregar d'una manera especial pels tots els familiars i éssers estimats que ja no són entre nosaltres.

També podem escoltar un munt de llegendes que afirmen que els morts visiten als vius i es fan tota mena de rituals on intervenen bruixes..., esperits... i fantasmes... que donen vida a tot un col·lectiu d'estafadors que s'aprofiten de la bona fe de les persones, amb falses promeses que podran parlar amb els seus difunts, etc. etc.

Deixant de banda tots aquests rituals hi ha l'altra part de la festa més dolça que anomenem la Castanyada, tot i que a poc a poc va essent substituïda per Halloween que es remunta a les celebracions d'origen celta que els immigrants irlandesos van portar als Estats Units i a partir d'aquí, es va començar a estendre per la resta del món.

Però, tornem a casa nostra,  parlàvem de la Castanyada . La Castanyada té el seu origen en el ressopó que es feia la nit de Tots Sants. En general les castanyes, els fruits secs i el vi bo eren els protagonistes d’aquestes celebracions de tardor que, representàven l’anunci de l’imminent arribada  de l'hivern.

Antigament un cop a la taula hi feien tant de goig les castanyes, els moniatos i els panellets,  amb el seu  porronet de vi bo, no es podia tocar res, fins que al voltant d'aquella mateixa taula, s'hi reunia tota la família i resaven el rosari sencer. Jo sempre havia pensat que el rosari era això, el rosari, el que resàvem a l'escola a la tarda, mentre fèiem labors, doncs no, això és només la tercera part del rosari. Per resar el rosari complert s'ha de donar tres voltes a les boletes... Penso com ho deuríem passar de malament els petits de la casa (qui sap si potser també algun dels grans, encara que mai s'atreviria a reconèixer-ho)... i que llarga se'ls devia fer aquella espera. Finalment es podia "atacar" la taula.

La festa de Tots Sants ha comptat també amb una tradició teatral. Arreu de Catalunya, s'hi representava Don Juan Tenorio de José Zorrilla. La vinculació de la peça a la festa deriva del seu caire fantàstic i del paper protagonista dels difunts en el desenllaç de l'argument.
Sembla que darrerament se'n fan representacions en algun dels cementiris de Barcelona.


Jossie Casanovas


dimecres, 31 d’octubre del 2012

VILA ENCANTADA

Aquest estiu em van convidar a assistir a una Festa Coral a l'Auditori. La primera part (VILA ENCANTADA) era una cantata per a cor i orquestra. La música d'Óscar Peñarroya, i també director de les quatre corals que hi participaven. La segona part (SONDHEIM! Una festa Coral) la formaven un conjunt de peces d'aquest compositor, sens dubte un del mes importants del teatre musical modern.
En realitat aquest fet per si sol no seria per comentar-ho en el blog, però hi coincideixen diverses circumstàncies que el fan especialment atractiu.
Una d'elles, i per a mi la més emocionant, és que a la Coral Caelum hi cantaven els meus cosins, i tenia moltes ganes d'anar-hi perquè, per una cosa o una altra, mai els havia pogut escoltar.
Ho vam passar d'allò més bé. L'Auditori ple a vessar, les veus i la música van inondar la sala des del començament, però encara hi quedaven aquells petits espais que es van anar omplint de sentiments i  emocions de tots els que seguiem el concert bocabadats.
En arribar a casa, un cop despullats de la roba de festa , però plens encara de música i veu, em vaig llegir el programa amb deteniment i aleshores, vaig poder "redescobrir" les lletres. Eren d'una noia jove, Maria Ojuel. Totes tenien quelcom que convidava a continuar llegint...
Avui, entre els papers pendents "d'alguna cosa" que, a poc a poc, es va enfilant per la taula del despatx, he retrobat el programa i he volgut transcriure aquest poema:

NO ES MASSA TARD

Torno al barri de sempre,
on l'avi viu encara;
la porta amb la jardinera,
cantarelles de la mare,
el perfum de la figuera,
la font, l'esglesia i el frare.

Torno al poble de sempre,
seguint camins d'obaga.
s'acosta la primavera.
La mainada que va a escola,
carregada amb la cartera,
corrents, s'empaita i s'amaga.

Al vespre aniré a buscar-te,
baixaré pel carrer,
ornat amb senefes
blanques de paper.

Al vespre aniré a la plaça
on et vaig estimar;
voldria explicar-te
per què vaig marxar.

He baixat fins la cala
on hi ha l'aigua cristal·lina;
només hi he trobat ferralla
enmig de la boira fina.

Qui ha fet callar el rossinyol?
Qui ha tirat ciment i runa?
Qui ha profanat el record?
Qui ha dessecat la llacuna?
 
Qui ha fet narxar el campaner?
Qui ha ofegat el crit d'alerta?
Qui ha esborrat el record?
Qui ha projectat l'ombra incerta?

Qui ha foragitat el tord?
Qui ha enrunat les cases velles?
Qui ha posat el cadenat?
Qui ha tret del cel les estrelles?

  Mai no és massa tard...
  No és massa tard...

Si voleu més informació sobre com es va gestà aquest concert, aquí hi trobareu l'explicació tant per part de l'autora de les lletres (Maria Ojuel), com de l'autor de la música ( Óscar Peñarroya) referent a "VILA ENCANTADA".
 
 
www.dinsic.com/download/4225

Jossie Casanovas

divendres, 19 d’octubre del 2012

Pujada a la Catedral de Girona


Fa il·lusió obrir un nou blog en aquest curs que comença i que, ben segur, ens anirà aportant temes, situacions i sorpreses tan interessants que ens aniran enriquint com sempre, en tots els aspectes.

Per això no puc deixar de donar les gràcies a la M.Dolors, a la Marcela i a les companyes i company d'aquesta passejada literaria-blocaire pel fet de poder compartir aquest curs amb tots vosaltres.

M'acaben d'enviar un petit vídeo que m'ha emocionat i he pensat que seria bonic de compartir-lo amb tots vosaltres.

Dura molt poca estona, però la persona que me l'envia em diu: "el recordaràs sempre..." . Hi estic totalment d'acord.
Jossie Casanovas