dilluns, 25 de novembre del 2013

AUSIÀS MARCH


Ja sé que vaig una mica enrederida quan a blogs, però ja torno a ser aquí!!! i amb ganes de fer coses.
Volia començar on ho vaig deixar el curs passat, amb les entrevistes, però permeteu-me aquesta llicència d'encetar el blog, aquest nou curs, amb un treball sobre el poema "Veles e Vents" d'Ausiàs March que tant bé ens sap transmetre el meu "estimat" Raimon.
Aquest any estic fent Literatura i quan hem treballat Ausiàs March no me n'he pogut estar.
"Veles e Vents" ens explica la història d'un amor. L'autor fa el viatge des d'Itàlia fins a València, un viatge on van sorgint situacions greus i perilloses. Per aquest motiu demana ajuda als vents, perquè el portin fins a terra per poder retrobar-se amb la seva estimada. Ell, però, no sap si el seu amor és correspost.

Joan Fuster en fa una transcripció en català actual:

Veles e vents compliran els meus desigs
fent camins perillosos per la mar.
Veig armar-se contra ells el Mestral i el Ponent;
el Xaloc i el llevant, en canvi, els deuen ajudar
amb llurs amics el Gregal i el Migjorn,
pregant humilment al vent de Tramuntana
que els siga parcial en el seu buf
i que tots cinc aconseguisquen el meu retorn.


Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color i l'estat natural,
i mostrarà odiar tota cosa
que sobre ell s'ature per un moment;
els peixos grans i els petits correran a salvar-se
i cercaran amagatalls secrets:
fugit del mar, on han nascut i s'han criat,
saltaran a terra com a gran remei.

Amor, sent de vós més que no en sé,
i d'això me'n romandrà la part pitjor;
de vós sap aquell qui sense vós està.
Us compararé al joc de daus

Jo tem la mort per no absentar-me de vós,
perquè Amor és anihilat per la mort;
però no crec que el meu voler superat
puga ésser per tal separació.
Estic recelós que el vostre poc voler,
quan jo muira, no em deixe en oblit;
només aquest pensament em lleva delit del món
-car, vivint nosaltres, no crec que això puga esdevenir-:

que després de la meua mort, perdeu el vostre poder d'amar
i es convertisca tot seguit en ira
i, jo forçat a eixir d'aquest món,
tot el meu mal siga solament no veure-us!

Amor, sent de vós més que no en sé,
i d'això me'n romandrà la part pitjor;
de vós sap aquell qui sense vós està.
Us compararé al joc de daus



diumenge, 9 de juny del 2013

A REVEURE! amb un tast del proper Curs: MONTSERRAT PUJOLAR

Un any més arriba l'hora de tancar el blog i com sempre, per una banda em queda aquest regust bonic de pensar en vacances i descans i per una altra aquesta sensació d'un espai buit que ja estic esperant omplir ben aviat. Sempre és una mica tristot quan s'acaba un curs i més quan hi ha hagut un molt bon ambient, bons companys/es, una matèria molt interessant i per damunt tot, transmesa per professores excepcionals.

A part d'això que em sembla em dec repetir cada any, per si de cas, no ho he mirat. SI és així, m'heu de perdonar, perquè és el que penso i el que sento.

A part d'això, com deia, la meva intenció era tancar el blog amb una sèrie de mini-entrevistes a diferents persones que pensava podria ser interessant, però ho vaig pensar massa tard i ara ja no hi sóc a temps. Ho tinc tot una mica embastat i no em queda més remei que esperar el proper any...

A manera de tast, però, si, voldria posar-hi la de la MONTSERRAT PUJOLAR, amiga meva, companya de "fatigues" a l'Escola i Gran Compositora de Sardanes, com a cloenda també, si m'ho permet del blog del Fede que tracta precisament de sardanes i les altres queden pendents.

La Montserrat Pujolar va néixer a Ripoll i en l'actualitat viu a Barcelona. Als tres anys va començar a estudiar solfeig i amb quatre ja tocava el piano en públic. Amb només quatre cursos aconseguí coronà una Carrera de deu, al Conservatori del Liceu.

El manresà Josep Llobet i Gassó publicà dos volums amb el títol: Montserrat Pujolar un destí musical"  que va editar l'Agrupació Sardanista de Ripoll.

Totes les sardanes estan enregistrades en diferents CD'S tot i que en el CD "Les sardanes de la Montserrat Pujolar" hi ha recollida tota la seva obra.

Proclamada "L'Ambaixadora de Ripoll" ha estat convidada a diferents indrets del nostre país, i darrerament, ha traspassat fronteres, fins i tot a l'Índia. va donar una conferència a L'Institut Cervantes de Nova Delhi. Alguns dels indis que aprenen la llengua castellana van poder veure com es balla la nostra dansa... tot plegat amb una exposició visual on s'hi podien veure els aplecs, les cobles i en definitiva escoltar la nostra música.

A més de donar conferències, forma part del  Jurat de Concursos de Composicions de Sardanes (compositors d'arreu presenten sardanes a concursos i aquest Jurat les ha d'estudiar, examinar i donar el seu veredicte). Una dia que vaig parlar amb ella n'hi havien arribat tretze...

Ha compost peces religioses, cants corals i ha musicat poemes. És autora de L'Himne del Mil·lenari del Monestir de Ripoll (1977) i de l'Himne de Catalunya en Miniatura.
L'any 1979 escriu la seva primera sardana "Amb l'esperit vibrant". Li segueixen: "Petitona", "Ripoll a l'entorn del Monestir", Cant a Martorelles, "Tarda de juny a la Gavarra", "L'aplec del vespre"... "A Sant Eudald".

Una imatge impactant va ser l'estrena de la seva sardana "Goig" on la Montserrat va dirigir set cobles i va entrar en el "Llibre dels Rècords Catalans".

Podria dir moltes i moltes coses més, però penso que és suficient perquè us en feu una idea.

La vaig conèixer quan érem jovenetes. Jo feia el batxillerat i ella estava acabant magisteri. Ens donava un cop de mà en algunes de les asignatures.

Ens ho vàrem passar d'allò més bé, perquè era una més entre nosaltres, i juntes compartirem moments molt bons, d'aquells que per més anys que passin se'ns queden gravats al pensament.

Han anat passant els anys i em fa molta il·lusió que sigui ella la primera d'aquestes mini-entrevistes. Així doncs, som-hi!

Hi ha un petit vídeo d'una de les moltes sardanes, però no he tingut temps d'acabar-lo, queda doncs pendent.


---------------------------------------------------------

 
Hola Montserrat, disposada una vegada més a que et facin preguntes? Aquesta vegada però no serà com les altres, procurarem que sigui una mica diferent.

Per què vas escollir compondre? 
  
No ho vaig escollir. M’hi vaig trobar. Se sabia que jo tenia un do natural i molta facilitat per la música i se'm va demanar “el meu granet de sorra”.

T'has sentit útil en la teva tasca?
          
Molt més del que mai no hauria pogut imaginar.

Quins beneficis t'ha aportat?
 
El moment de la inspiració i el moment de la creació són moments màgics, són moments sublims. Val la pena viure’ls. És una experiència que fuig del pla terrenal.
Els homenatges, les distincions, l’admiració i l’estimació que he rebut  són experiències engrescadores i molt gratificants.

Què t'ha decebut?
   
No res. Al contrari. Se m’ha donat més de l’imaginable.

Quins beneficis creus que ha aportat als altres?
 
Quan la creació musical es transforma en sons reals, qui l’escolta participa del meu treball. He tingut grans satisfaccions que m’han fet entendre el que els altres han rebut d’aquesta complicitat. Els he vist plorar d’emoció quan la música els ha arribat al més profund, els he vist ballar quan les meves sardanes els ha enlairat l’esperit, m’han explicat anècdotes lligades a la vivència de la meva música, l’han gaudit conduint, en moments íntims, en el dia a dia, en festes importants, etc.
A més, com a dona, he estat pionera en aquest camp de la composició ajudant a obrir un camí en un món que era eminentment d’homes.

Què en penses de la vida (amb una frase curta i concreta)

Penso que és el do més preuat.

T'hi sents còmode?

No només còmoda, m’hi sento feliç.

Si només poguessis salvar una ideologia, quina seria?
                     
Qualsevol ideologia que es basés en la defensa de la justícia.

Què no  tornaries a fer mai
       
Ara mateix no ho sé. No recordo res que em faci mal.

Què repetiries si tornessis a començar
 
Doncs… hauria de pensar-hi, però… crec que faria més o menys el mateix.

De quina cosa et sents més satisfeta
      
Dels meus fills. Ells són la meva gran obra. Una obra completa plena dels millors qualificatius.

On t'agradaria viure
 
Visc on m’agrada viure. A Barcelona. Ho vaig “decidir” als 7 anys quan només hi venia de visita. Al cap d’uns anys hi vaig estudiar les carreres de Magisteri i de Música i és on resideixo des del meu matrimoni.

Per què?  
          
Perquè hi ha tot o gairebé tot el que es pot necessitar. Bon clima, mar, muntanya, brogit, silenci, natura, asfalt, port, aeroport, Universitat, Liceu, Palau, Camp Nou, arquitectura, teatre, cinema, parcs, i un llarguíssim etc.

Una frase
            
Te la diré en castellà perquè la manllevo de la cançó d’inspiració xilena composta per la cantautora Violeta Parra  “Gracias a la vida que me ha dado tanto”  Me la repeteixo sovint i amb molt de convenciment. La meva vida mereix aquest cant d'agraïment.

Un consell
              
Uf, això és molt difícil. No sóc qui, però si haig de respondre ho faré. “Viure estimant”.

Vols dir alguna cosa sobre el moment polític?
           
Decepcionant, però amb l’esperança d’una Catalunya més sobirana.

Una  darrera reflexió

Jo diria als pares que eduquessin i ensenyessin llurs fills des de petits. De 0 a 7 anys és una gran etapa. És el gran moment de posar les bases a una bona construcció que mai no es pot descuidar però que, començant de petits, després es fa més fàcil. Ho dic per experiència. Funciona!!!


Moltes gràcies, Montserrat, pel teu temps. Que segueixis sent la missatgera de la sardana arreu, com fidel reflex de la nostra terra, i que t'acompanyi sempre aquesta energia i positivitat que desprens i s'encomana.



Una trobada de velles amigues , mirant les "velles" fotografies de l'escola,
malauradament una d'elles ja no és entre nosaltres



Jossie Casanovas

dissabte, 11 de maig del 2013

PAÍS PETIT


"El meu país és tan petit", deia Miquel Martí i Pol, "que quan el sol se'n va a dormir, mai no està prou segur d'haver-lo vist".

El Petit Príncep, en una de les moltes converses que té amb l'aviador, m'ha fet recordar aquesta frase tan ben musicada per Lluis Llach.

 "....M'agraden molt les postes de sol... en el teu petit planeta en tenies prou de fer córrer una mica la cadireta i podies veure el crepuscle cada cop que volies..."  diu l'aviador.
El  Petit Príncep respon:  " Un dia vaig veure pondre's el sol quaranta-tres vegades!... és que quan s'està molt trist, agrada de veure les postes de sol..."
-"Així doncs, els dia de les quaranta-tres vegades, n'estaves molt de trist?"
El Petit Príncep no va respondre.

Seria repetitiu parlar de Miquel Martí i Pol i de Lluis Llach, ens els sentim tan propers i tan nostres que poques coses noves podríem afegir, per això he volgut fer amb aquesta cançó un petit homenatge a aquest Petit, tan gran personatge que el dia 6 d'abril de 1943 va veure la llum a Estats Units, on el seu autor Antoine de Saint- Exupéry hi vivia des de 1941, tot i que no es va publicar fins 1946 després de la mort de Saint-Exupéry, nascut a Lió en 1900 i desaparegut l'any 1944 a bord d’un avió que es va estavellar el 31 de juliol de 1944. Les restes de l’aeronau no serien trobades fins al 2004.

El  dia de Sant Jordi, el president de la Generalitat, Artur Mas, va rebre al nebot d’Antoine Saint-Éxupéry, Olivier d’Agay i president d’honor de la “Comissió de la Commemoració a Catalunya del 70 aniversari del Petit Príncep”.

Per a mi ha estat sempre una obra de "capçalera" perquè trobo que el seu contingut és una joia per llegir i rellegir.

Algunes de les seves frases:

Però els ulls són cecs... Cal cercar amb el cor...

La gent té estrelles que no són iguals.

És tan misteriós el país de les llàgrimes!

Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls

És el temps que has perdut per la teva rosa, que l'ha feta tan important

Només els infants saben el que cerquen

És trist d'oblidar un amic. No tothom l'ha tingut, un amic 

Diu la Guineu: "Només es coneixen les coses que domestiquem. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d'amics no n'hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm.





Jossie Casanovas

diumenge, 5 de maig del 2013

JOSEFA CONTIJOCH-UN NOU PREMI

01/05/13 02:00 - BARCELONA - MONTSE FRISACH

Premis a la constància
La centenària Joana Raspall, Josefa Contijoch, Narcís Comadira i Toni Gomila, entre els 14 guardonats en literatura, recerca i teatre en els premis Serra d'Or
01/05/13 02:00 - BARCELONA - MONTSE FRISACH
Joana Raspall, Josefa Contijoch i Narcís Comadira, a la primera fila de l'acte d'entrega dels premis Crítica Serra d'Or Foto: JOSEP LOSADA.
Un protagonisme especial va tenir l'escriptora Joana Raspall, del naixement de la qual enguany se celebra el centenari, que va rebre, després d'una llarga ovació, el premi al conjunt de la seva obra en la categoria de literatura infantil. “Aquest ja no és el meu temps. Ja no he de dir res, jo –va dir l'autora centenària, després de recollir el premi–. Només felicitar-vos per la feina per la poesia catalana i per la preparació dels nens i nenes.”
Contijoch, un cop més
Josefa Contijoch va rebre el premi en la categoria de novel•la per Sense alè, una obra d'aires autobiogràfics, de protagonisme coral, que rememora els anys seixanta i setanta des del punt de vista “dels llibres que llegíem, les pel•lícules que veiem i el qüestionament del fet literari”. Sense alè ja ha rebut el premi Ciutat de Barcelona i és finalista del premi Crexells.


FELICITATS JOSEFA!!! i que ens puguem anar trobant sempre!!!

No cal afegir cap paraula. Només des d'aqui fer-te arribar la nostra ENHORABONA i encoratjar-te a seguir conquerint premis.

De la Josefa en trobareu més d'una  referència en quasi tots el meus blogs.

A Joana Raspall l'enhorabona també pel conjunt de la seva obra i per aquests cent anys tan plens.
Podeu trobar un escrit del 5 de maig del 2012, sobre Joana Raspall a:
Blogs literaris a l'Escola de la Dona curs 11-12  (en el meu racó: XIUXIUEIG)

Jossie Casanovas


dilluns, 29 d’abril del 2013

PENSAMENTS



Pensant en una persona que ens ha deixat

Sobren silencis
i manquen paraules.
Sobra el gest
i manca un somriure.
Sobra la queixa
i manca l’alegria
Sobra un espai
i manca una presència






Somiant una mica 


Com m’agradaria
que el cel,
brilles per tots igual;
que la vida
fos un niu,
on reposar cada nit
després del treball
de cada dia;
que la gent
fos transparent,
que les paraules
sortissin del cor
que el company
fos un Amic,
que l’Amic
fos un germà,
i el germà,
quelcom més
que una paraula


Jossie Casanovas


dimarts, 23 d’abril del 2013

BONA DIADA DE SANT JORDI

Com que no he pogut acabar el treballet que estava fent sobre el simbolisme de Sant Jordi, us vull desitjar una FELIÇ DIADA amb aquest naixement de la rosa que m'ha enviat una bon amic.
Que ho passeu molt bé..., no aprengueu gaire i... trobeu-me a faltar molt!!!
Una abraçada
Jossie

diumenge, 14 d’abril del 2013

ESTIMAT MIQUEL




El 19 de Març de 1929, dia de Sant Josep, neix, a Roda de Ter, Miquel Martí i Pol. Poc es pot afegir a tot el que ja en coneixem. Malauradament ens va deixar l'onze de novembre de 2003. És per això que aquest any  farà 10 anys dels seu comiat, que Lluís Llach ha tret aquesta magnifica obra Estimat Miquel.
Crec que no cal inventar paraules noves per clarificat què és aquest treball. Ho defineix molt bé la contraportada del llibre:

Durant vint anys, des del 1982 i fins a la mort del poeta, Lluís Llach i Miquel Martí i Pol van col·laborar estretament. El resultat de la seva col·laboració és ben conegut, un seguit de cançons i quatre composicions llargues: Ara mateix, Un pont de mar blava, Món Porrera i Germanies. El que no és gens conegut és el rerefons personal d'aquest treball conjunt: la profunda amistat que unia el poeta i el cantant i la manera com, a còpia de faxos, salvaven la distància i tiraven endavant la feina conjunta. Amb aquest llibre emotiu i revelador, Lluís Llach treu a la llum els detalls d'una de les col·laboracions artístiques més significades en la cultura catalana recent i ret un sentidissim homenatge a la memòria de Miquel Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort.

Fent  aquest treball sobre Et deixo un pont de mar blava, han anat sorgint tota mena de sentiments i emocions que a vegades, potser poden confondre ubicació d'espais i context, però veritablement era tan important "construir" aquest pont, que m'he permès aquesta llicència.


Jossie Casanovas



dilluns, 4 de març del 2013

JOSEFA CONTIJOCH


L'escriptora Josefa Contijoch, premi Ciutat de Barcelona 2012


JOSEFA CONTIJOCH rep el Premi Ciutat de Barcelona 2012 en la categoria de LITERATURA EN LLENGUA CATALANA en l'acte celebrat en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el 18 de febrer de 2013,  per la seva obra:   'SENSE ALÈ'.


Josefa Contijoch quan parla de poesia la defineix com: "exaltació i consol, totalitat i veritat". Afirma que la llengua poètica l'obliga a l'exploració, al desxiframent, i a la transformació.

Nascuda a Manlleu (Plana de Vic), "l'any de l'aiguat",com li agrada dir, i filla d'una família d'impressors i llibreters, va estudiar comerç i idiomes a les germanes carmelites de Manlleu. Després estudià filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l'any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) formà part del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN Club; és una de les fundadores del col·lectiu QUARK POESIA.

La nit del 17 al 18 d'octubre de 1940 el riu Ter es va desbordar i va envair carrers i places  a diverses poblacions d'Osona.  A Manlleu i Torelló, va destruir nombrosos edificis  i va causar  víctimes mortals, molts ferits i desapareguts.
En la fotografia de Jaume Gaja (Arxiu Gaja Joiers de Manlleu) podem veure les restes de la inundació al carrer Enric Delaris.  
       
Entre aquestes dues dades hem tingut el plaer de comptar amb la presencia de la Josefa en multitud d'actes que s'han fet a l'Escola. Sempre, com si fos una alumna més, ha participat en totes aquelles activitats literàries, aportant-nos el seu granet daurat, en les lectures de poemes, a las meravelloses escapades a Vil·la Joana...

Jo, personalment me l'he anat trobant per tot arreu, des de la parada del Bus, llegint un llibre seu que acabava de comprar, passant per exposicions (les Dones Poetes), en presentacions de llibres d'altres autors, en lectures del seus propis poemes, etc.
No puc afegir gran cosa més de tot el que he anat escoltant aquest dies en motiu del Premi Ciutat de Barcelona.

Penso que s'ha fet un just reconeixement a la seva llarga trajectòria literària, i ja centrant-nos en el seu darrer llibre 'Sense Alè'' només m'agradaria dir que a part de ser una obra que a mi m'ha colpit molt i no m'ha deixat gens indiferent, vaig haver de fer punta al llapis diverses vegades mentre el llegia, per tantes paraules, expressions, metàfores... que volia destacar.

Us el recomano, no dic de deixar-vos-el perquè pràcticament no trobaríeu pàgina que sense subratllar i penso que això us condicionaria i en certa manera, potser us en deixaríeu d'altres que jo puc haver passat per alt.

He fet un petit treball que recull tot el que he comentat i com a agraïment per haver-nos transportat, per uns instants, al seu món ple de  vivències, sentiments i emocions.
                                    
També, si em permeteu, m'agradaria fer una tria de les moltes expressions que he anat assenyalant en el llibre:
   
Els dies de la vida són un laboratori de novetats contínues

Potser sí que els records són esperits que viatgen per la sang, cap el cor, i alguns fan gleves.

¿No tenim associacions protectores d'animals, de la natura, de l'aire, dels boscos, de l'aigua? Doncs hauríem de tenir una associació protectora de paraules i d'expressions que es van perdent, tapades a poc a poc per la pols del poc ús.

... les persones no som un procés científic, sinó imprecises metàfores a vaivé dels sentiments.

Li vol parlar però les paraules se li agullonen al païdor.

Un dels aspectes sorprenents d'anar vivint és que t'amplies.

Només ens habiten les persones que hem perdut, per molt que ens hagin abandonat o traït.

El llarg gemec de l'univers és la música de fons que ens acompanya.

Les emocions no són teòriques. Rauen en la bassa de la sang. Falconades inevitables.

Per això la gent es mata i mata, o queda morta en vida. Perquè no sap, ja no sap, ja no pot.

Sota la volta del firmament tatxonada d'estels, fer el salt, fugir, expandir-se, eixarreir-se, desintegrar-se en la quimera.

Només donem el que podem donar, només podem oferir el que tenim, o potser millor encara: el que ens manca.

Asseure's a la clariana del bosc, a prop del torrentol, sota un arbre frondós (salze, castanyer, noguera, roure), esdevenir abstracció, condormir i entrellucar la vacuïtat del cel blau. I de cop el dia es tapa.

Amb tot, hi ha un considerable tant per cent –no se quin- de persones amb condicions morals que els acosten a la bondat, a la generositat o la beneficència i al comportament dreturer amb els altres. Aquests rescabalen de la resta (els malgirbats de cor i/o els podrits de ment) i posen un esparadrap amb cotó fluix al tall per on perd sang la jugular del món.

Afegeix la llegenda

Me n'he deixat moltes, paraules, frases, i també expressions, però ja en parlarem un altre dia.

I ja per acabar només donar-te les gràcies, una vegada més, Josefa, per la teva presència entre nosaltres i per la profunditat de les teves paraules que un cop llegides en el paper et queden impreses en el cor.




Jossie Casanovas

Diverses dades  interessants sobre  Josefa Contijoch:

VÍDEOS
http://youtu.be/qYMhfV85Xgc  Jordi Calvet- Les coses passen de Josefa Contijoch

Col·laboracions habituals en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals
Dones en Lluita, Agenda de la Dona, Nous Horitzons i La Revista d'Osona

Premis literaris

Miquel Martí i Pol, 1981: Quadern de vacances: una lectura d' "El segon sexe"

Ciutat de Tarragona, 1981: Orient Express

Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la, 1989: La dona liquada

Salvador Espriu de poesia de Calafell, 1994: Ales intactes
Màrius Torres, 2000: Les lentes il·lusions

Ciutat de Barcelona de narrativa, 2013: Sense alè

Altres dades literàries
Té publicat Quadern de vacances, en edició compartida amb altres guanyadors, sota el títol de Premis Miquel Martí i Pol de poesia, anys 1981, 1982 i 1983. Coautora dels llibres Cartografies del desig : quinze escriptores i el seu món, 1998 i Memòria de l'aigua : onze escriptores i el seu món, 1999. Forma part del Comitè d'Escriptores del PEN Club des de la seva creació, l'any 1992

Llibres publicats

Narrativa 


Receptes per estimar. Barcelona: Ara Llibres, 2003

Novel·la 

Potala. Barcelona: Laia, 1986


No em dic Raquel. Barcelona: Laia, 1989


La dona liquada. Barcelona: Columna, 1990

Rímmel. Barcelona: Columna - Ed. de l'Eixample, 1994


Amor congelat. Tarragona: El Mèdol, 1997

Tòrrida tardor. Tarragona: El Mèdol, 1997


Els dies infinits. Barcelona: Columna, 2001


Sense alè. Barcelona: Ed. de 1984, 2012


Poesia 


Ales intactes. Barcelona: Columna, 1996


Les lentes il·lusions. Barcelona: Ed. 62, 2001

Congesta. Barcelona: Ed. 62, 2007

Obra escrita originalment en altres llengües
De la soledad primera, 1964 [poesia; castellà]

Aquello que he visto, 1965 [poesia; castellà]

Tombstone blues, 1967 [poesia; castellà]



dilluns, 28 de gener del 2013

ESPRIU - RAIMON


Aquest any commemorem els 100 anys del naixement de SALVADOR ESPRIU. Parlar d'Espriu seria repetir el que tots més o menys coneixem: un home seriós, potser no tant com se'ns ha mostrat quasi bé sempre..., profund..., compromès..., i podríem anar-hi afegint molts més adjectius. Penso, que tot i que se'l considera un del autors cabdals de la literatura catalana, també ha estat, en la seva vessant personal, el gran desconegut.

Agustí Pons ha publicat recentment una biografia que anomena: Espriu, transparent, i segons diu, coneixerem una part de l'Espriu desconeguda per la majoria (un Espriu "transparent" darrera aquest posat seriós).

Un altre publicació interessant pot ser un recull d'unes vint i cinc cartes entre Espriu i Joan Vinyoli.

Espriu, en el seu viatge pel Mediterrani a bord del  Ciudad de Cádiz va conèixer al poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel de qui enguany també se celebra el centenari del seu naixement (3 d'agost 1913).
Rosselló-Pòrcel va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Va tenir com a professor Carles Riba, i com a companys, entre altres, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Algunes de les  seves obres són: Nou poemes (1935), Quadern de sonets (1934), Imitació del foc (1938)....
Políticament, sabem que tenia simpaties socialistes i que participà com a delegat al congrés de la Unió Federal dels Estudiants Hispànics a Madrid, l'any 1931. Es feia anomenar: El català de Mallorca. Va ser un gran impulsor de la incorporació de la literatura de les Illes Balears als corrents peninsulars, mantenint sempre molt  arrelats els seus lligams amb Mallorca. Morí de tuberculosi al sanatori del Brull el 5 de gener de1938.

Tornem a l'Espriu, durant aquest any estan previstos una sèrie d'actes: Ja es va fer L'Acte inaugural al Palau de la Música i posteriorment se n'hi afegiran d'altres  a Arenys de Mar; a Santa Coloma de Farners; a Barcelona, al CCCB; etc. Sembla ser, però, que molts dels que estaven previstos s'hauran se suprimir per falta de pressupost...

A l'espectacle del Palau entre música i veu que hi van posar diversos actors , músics i cantants, m'agradaria destacar la presencia de tres poetes: Sala Valldaura, Josep Pedrals i Manuel Forcano.

Cal tenir ben present la figura d'aquest poeta i d'una manera molt especial aquest any, per tal de fer-lo arribar a tots aquells que potser encara no el coneixen prou i recordar que va saber dir coses com aquestes: "ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble...", "però hem viscut per salvar-vos els mots" a Inici de càntic en el temple, o "Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo" i una darrera, perquè em sembla que m'estic allargant massa: "Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més..." a Indesinenter, temes que avui estan de rabiosa actualitat i que ben bé es podrien haver escrit ara.

En aquest enllaç: http://w.escriptors.cat/autors/esprius/obra.php  hi podeu trobar la seva biografia, els premis rebuts, així com el conjunt de la seva obra: Poesia, Novel·la,  Narrativa breu     Narrativa infantil i juvenil, Teatre, Crítica literària o assaig ...

He triat un dels molts poemes que van ser musicats per Raimon i com que aquest any també celebrem el 50è aniversari de la seva primera actuació a Barcelona, m'ha semblat adient fer un treball conjunt d'Espriu i Raimon.
.
I ara sí, voldria dir quatre paraules sobre Raimon. Fa 50 anys aquest xicotet de Xàtiva ens va fer vibrar sota la força d'un Vent i el crit d'un Diguem no, en uns moments que "veníem d'un llarg silenci" i ens aplegàvem per alçar la veu que s'esforçaven per silenciar.

A l'Espai Arts Santa Mònica s'ha fet una exposició: Al vent del món. A l'exposició hi podem trobar fotografies amb Pla, Miró, Tapies..., articles a la revista Destino, al Diari de Barcelona, tots els documents amb el segell de "censurat", anul·lat"...

Raimon a musicat a: Ausiàs March, Pere Quart, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, fins i tot a Victor Jara, assassinat l'any 1973 a Xile sota el règim de Pinochet, però ens centrarem amb els poemes de Salvador Espriu, amb qui va tenir una sintonia molt especial.

Així doncs aquest treball és el meu granet de sorra per aquest any 2013, en el qual no tot han de ser noticies entristidores, de moment, en tenim una de ben positiva.






Jossie Casanovas

diumenge, 13 de gener del 2013

ANNA LIZARAN


Avui, com cada dissabte, abans de llevar-me i fent una mica "el mandra" tot escoltant la radio, he sentit la noticia que m'ha despertat de cop. Ens havia deixat una de les grans, per no dir la més gran del nostre teatre.
Anna Lizaran que ja va haver de suspendre les seves darreres actuacions a "La Bête",
una dona plena de força, d'energia, de vida... finalment l'han vençut només amb 68 anys i ha deixat orfes el teatre, els companys i els espectadors.
No puc parlar de la persona, he sentit paraules molt boniques sobre com era, jo només puc parlar com espectadora. No calia saber de què anava l'obra, la seva presència en el repartiment ja t'empenyia a anar-hi. Cap paper li quedava curt sempre els sobrepassava. Tant en teatre, com  en cinema o en televisió... o en qualsevol altre cosa, dir:  "La Lizaran", era ja sinònim d'èxit assegurat.
Anna, tu no em coneixes, no saps ni que existeixo, però a mi em sembla com si t'hagués conegut de sempre, els teus primers treballs al Teatre Lliure de Gràcia, recordo també el Fabià Puigserver, els teus papers dramàtics i els que ens feien riure en algunes sèries televisives.
Avui jo he perdut alguna cosa que em sentia una mica meva i suposo que com jo a milers de persones els hi ha passat el mateix.
Descansa en pau, allà on siguis i si pots, segueix fent la teva feina. Tant de bo "algú" en pugui gaudir tal com ho hem fet nosaltres.
Gràcies, Anna 


Jossie Casanovas